Reflexions Necessàries

Et miro, em mires amb un ampli somriure, creuem mirades, aquestes mirades m’ho diuen tot. Ets aquí amb mi, t’intento tocar però es impossible, no et mous i per molt que ho intenti m’és impossible ni tan sols moure’t un miserable mil·límetre. Ara, et torno a mirar i se m’escapa mig somriure, però no és un somriure de felicitat és un somriure trist, de nostàlgia, d’aquells que tens quan recordes alguna cosa o algú que et va marcar però que ja no hi és. No em rendeixo, intento tornar-te a moure, abraçar-te però no reacciones, això no em pot passar a mi, el teu somriure es va apagant i amb ell tota esperança de tornar-te a tenir al meu costat. Per molt que et miri no et mous, ni tan sols per respirar i poc a poc me n’adono que ja mai més ho faràs, ja mai més ho podràs fer. Ara soc jo qui s’apaga amb el teu somriure, i mentre et vas apagant i em vas deixant, t’emportes una part de mi amb tu, una part molt important i jo, jo em quedo amb tu, amb tota la teva essència d’allò que hagués pog